Una malaltia infantil de la qual els metges deien que no es refaria mai. La necessitat adolescent de fugir que per poc no acaba en desastre. Una trobada terrorífica en un camí perdut de les muntanyes. Un part mal gestionat en un hospital sense prou personal.Visc, i visc, i visc és un llibre de memòries, però un llibre de memòries peculiar: Maggie O'Farrell hi narra disset moments en què la seva vida va córrer perill i va estar a punt d'escapar-se-li entre els dits. Són disset escenes, disset vinyetes tenses, viscerals i plenes de vida, en les quals retrobem l'autora en diferents etapes vitals, amb diverses mentalitats, i en diversos llocs del planeta: és filla, i estudiant, i oficinista; és mare, viatgera, escriptora; ara està enamorada, ara amb el cor trencat, o solitària, rebel, angoixada, espantada o decididíssima. I, més enllà de les seves experiències esplèndidament narrades, el llibre ens interpel·la profundament: què faríem si la nostra vida estigués en perill? Com reaccionaríem? I què estaríem disposats a perdre, o a donar a canvi? Visc, i visc, i visc és alhora un recordatori de la fragilitat i la vulnerabilitat de l'existència i un cant lluminós a la vida, a no deixar-nos perdre, ni vèncer per l'adversitat, i aprofitar cada minut i cada batec. A fons.

Maggie O'Farrell (Irlanda del Nord, 1972) és considerada una de les millors escriptores britàniques de la seva generació. És autora de vuit novel·les: Af­ter You'd Gone (2000), My Lover's Lover (2002), La distància que ens separa, guanyadora del premi Somerset Maugham (Angle Editorial 2004), L'estranya desaparició d'Esme Lennox (La Campana 2007, L'Altra 2020), La mà que prenia la meva (L'Altra, 2018), guanyadora del Costa Novel Award l'any 2010, Instructions for a heatwave (2013), Aquest deu ser el lloc (L'Altra, 2017) i Hamnet (2020), i d'una obra autobiogràfica molt original, Visc, i visc, i visc (L'Altra, 2019). Els seus llibres giren al voltant de les relacions familiars, la pèrdua i el passat, i ha estat traduïda a més de vint països. Viu a Edimburg.